Promoure canvis en l’estil de vida permetria reduir la persistència de la síndrome metabòlica, la síndrome que es produeix quan en una mateixa persona es combinen diversos factors de risc cardiovascular, com l’obesitat abdominal, la pressió arterial alta o la diabetis miellitus tipus 2, per exemple. Aquesta és la principal conclusió d’un estudi desenvolupat pels investigadors del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública a la Universitat de Girona que han seguit 13.000 persones de les comarques gironines durant set anys i que ara ho es difon a través de Barcelona Salut.
L’objectiu del treball era avaluar el comportament dinàmic de la síndrome metabòlica. Es considera que una persona la té si presenta, almenys, tres dels següents cinc factors de risc cardiovascular: obesitat abdominal; alteració de la glucosa o diagnòstic de diabetis mellitus tipus 2; pressió arterial alta o diagnòstic d’hipertensió; baixos nivells de colesterol HDL; i hipertigliceridemia. Tot i això, però, ni la síndrome metabòlica ni els seus components són estàtics i poden canviar com a conseqüència del seu control durant el període de seguiment d’un pacient, indiquen des de la UdG.
Així, l’estudi de la dinàmica de la síndrome metabòlica i dels seus components, com l’ordre d’aparició (per exemple, si l’alteració a la glucosa es produeix abans o després de la pressió arterial alta), o el temps d’exposició a aquests (per exemple, si la síndrome és persistent i continua un cop definida o si l’individu pot entrar i sortir de les condicions definitòries durant el seguiment), era desconeguda fins al moment, i podria ser clínicament rellevant.
L’objectiu del treball dels investigadors de la UdG s’ha centrat en estudiar aquest comportament de la síndrome metabòlica a partir d’una àmplia mostra de base poblacional –13.000 residents a Girona– entre l’1 de gener de 2005 i el 31 de desembre de 2012.
Durant el període de seguiment, més d’un terç dels participants en l’estudi, un 39%, va presentar algun episodi de síndrome metabòlica. D’aquests, la majoria va presentar-ne només un i va ser de caràcter no persistent (44,6%). Es va trobar que els triglicèrids, colesterol HDL baix i l’obesitat van ser els components més associats en els primers episodis de la síndrome metabòlica.
Tot i això, en tenir en compte el seu comportament dinàmic, els components relacionats amb la pressió sanguínia i el metabolisme de la glucosa –pressió arterial alta-normal, diabetis mellitus tipus 2, hipertensió i alteració de la glucosa en dejú– van ser, per aquest ordre, els que quan apareixien en primer lloc determinaven tenir un primer episodi de la síndrome.
Així, els resultats d’aquest estudi suggereixen que els components relacionats amb el metabolisme de la glucosa i la pressió arterial alta, quan apareixen aviat, actuen com a biomarcadors per predir la síndrome metabòlica, mentre que els components relacionats amb l’obesitat i la dislipidèmia, tot i que essencials per al seu desenvolupament, apareixen després.
Pel que fa a les variables que es van relacionar amb la persistència de la síndrome metabòlica, l’estudi va trobar que es corresponen amb condicions clíniques que no tenen criteris de tractament farmacològic ben establerts (dislipèmia, alteració de la glucosa i pressió arterial alta).
En aquest sentit, els autors de la recerca recomanen fer tots els esforços per identificar els individus que presentin la combinació hiperglucèmia i pressió arterial alta, en risc molt alt de desenvolupar un episodi de síndrome metabòlica, als quals s’ha de proporcionar un tractament adequat en les primeres etapes de la malaltia.
A més, indiquen que els metges de capçalera han de prioritzar els canvis d’estil de vida que cada component de la síndrome metabòlica requereix, sobretot el control de pes i l’exercici físic, que podrien prevenir l’aparició de la síndrome metabòlica.
